UK i poc més...

It's good to be free

2011-12-09T10:24:00.003+01:00

Començar el concert amb aquesta cançó és una declaració de intencions, de bones intencions. els que passem dels quaranta el que volem és sentir cançons d'Oasis i les noves cançons com a complement estan bé, a banda que n'hi hagi alguna que estigui molt bé.

Una vegada més Noel ha demostrat qui era el cervell de la banda, i combina cançons noves amb antigues, fent un concert verdaderament bo, infinitament millor al del germà petit. Poder reviure "Don't look back in anger" o sentir la millor versió de "Wonderwall" que mai he escoltat en una sala de menys de 2000 persones em transporta a aquell primer concert a Zeleste de l'any 95.

La producció del disc és impecable i "If I had a gun" sense dubte la seva millor cançó, ens recorda a les millors èpoques de la banda.

Aquesta vegada els vem veure a la sala Riviera de Madrid, un lloc que no m'agrada gens, però que m'ha permès veure als dos elements després del divorci, ara amb moltes ganes que torni a Zeleste per reviure els millors moments musicals de les nostres vides, amb nou joies que ens tornaran a fer sentir orgullosos de ser britànics.. i qui no ho entengui potser és perquè no mereix entendre-ho.

Gallagher vs Gallagher

2011-07-11T20:58:00.006+02:00

En aquest temps de silenci han passat moltes coses, musicalment la més destacable ha estat, després de la separació explicada al Married with Children, la guerra oberta entre els germans Gallagher per disputar-se la primera posició a les llistes britàniques. Recorrent a aquella pel·lícula de finals del 90 on Dustin Hoffman i Meryl Streep volen la custòdia del seu fill els nostres Kramers particulars es disputen l'èxit.

El primer en pegar va ser el petit. Liam amb tota l'estructura d'Oasis forma Beady Eye, amb un bon primer disc que recorda els temes escrits per ells en l'antiga formació. Reneguen del passat i no toquen una sola cançó d'Oasis, segurament perquè el 95% de les cançons eren del germà gran... Bon directe, no podia ser d'altra manera sent la base del que havia estat la millor banda britànica de tots els temps.

I ara apareix el germanet gran, el cervell i el caràcter. De moment no hem sentit res, però ben segur que serà, com a mínim, bo. El nom triat pel grup també té la seva història "Noel Gallagher's High Flying Birds". Aquest ja ha deixat ben clar que en les seves gires tocarà cançons d'Oasis, perquè "són una droga per mi".

Veurem qui guanya la batalla. S'admeten apostes.

Tot és Britpop?

2011-07-10T19:59:00.007+02:00

Fa gairebé 20 anys va aparèixer aquest moviment nascut al Regne Unit i que significava un pas més en l'evolució de la música anglesa. Els pioners van ser Oasis amb "Definitely Maybe", Blur amb "Parklife" i Suede amb el disc que portava el mateix nom del grup. Amb el pas dels anys han anat apareixent més grups alguns molt bons, d'altres normals i molts de dolentets, pocs han sobreviscut...

Entre els pioners, crec que un passet per darrera, trobem els Pulp, The Verve, Supergrass, i algun més, hi ha qui diu que fins i tot Radiohead, que per mi estan en un altre so.

En aquests anys, i per fer referència als grups esmentats, he vist moltes vegades als Gallagher, no he pogut veure al Damon Albarn i companyia, però no cal, les credencials els avalen. Aquest cap de setmana, caiguts de cel, he disfrutat amb els Suede del grandíssim Bret Anderson. Valorant això la pregunta és: aquest fenòmen dels noranta ha tingut la continuitat que es mereixia? Per mi, definitivament no.

Dels grups apareguts destacaria els dos primers discs dels Arctic Monkeys, per a mi antològics, però el gir de després ni l'entenc ni m'agrada. Kasabian és un punt i apart, crec sincerament que és el grup que ha pres el relleu, ha donat una volta més a la clau i a partir de la base britpopera ha afegit uns elements electrònics de moltissima qualitat. Sergio Pizzorno és un d'aquells músics tocats per la vareta màgica i Tom Meighan un frontman dels de veritat. Però d'aquesta gent ja en parlaré més endavant.

En el cas contrari ens trobem amb un grup d'amics que un dia fan un disc i un parell de cançons sonen bé, molt fresques, com manen els cànons del pop britànic. I res més. Algú se'ls creu, els hi produeix discs infumables i els amics hooligans, seguidors del Leeds United, continuen "vivint del cuento" sense fer res que valgui la pena. Estic parlant dels Kaiser Chiefs.

Algú em pot dir alguna cosa més que valgui la pena en aquest panorama...?

Married With Children

2009-09-30T18:17:00.003+02:00

Aquesta cançó dels germanets escrita fa 16 anys era la premonició del quehavia de pasar un dia o altre.

He, hem disfrutat molt i ben segur ha estat la banda de la nostra vida, ja estem massa grans per viure una cosa igual amb un altre grup. Personalmet penso que és la definitiva, encara que segur que algun dia es juntaran per fer una gira al Regne Unit quan creguin que la seva foruna ha baixat en uns centenars de milers de lliures. També és segur que faran alguna cosa més en el món de la música, però realment, encara que ho seguiré, no m'importa en excés.

Tot té un començament i un final, i ja ha arribat l'hora. El que hem viscut arreu d'Europa no ens ho canviarà mai ningú, massa emocions, quilòmetres, dinars, cervesetes i ... aquell FITB.

Gràcies per tot i potser ara l'arbre caigut ens deixarà veure el bosc i descobrir noves coses interessants.

Per cert, la cançó acaba dient "Goodbye I'm going home"

Wembley

2009-08-03T21:03:00.002+02:00

Havia arribar el moment de posar la cirereta al nostre "gruppisme". Veuriem als germans Gallagher al milor lloc del món on es poden veure, al nou Wembley Stadium, i Déu sap que realment és el millor escenari possible, i on, sigui dit, vaig viure el dia més feliç de la meva vida l'any 92...

Els acompanyaven Kasabian, el grup del segle XXI, Reverend and the Makers, correctes i van caure a última hora The Enemy per enfermetat.

Gorios!

Per cert, això és un barril de cervesa i la resta són tonteries!

The House Of Lords

2009-06-29T18:25:00.003+02:00

I ja n'hi ha prou de parlar de coses que no toquen, aquí estem per parlar del Regne Unit!

Els que em coneixeu sabeu que hi vaig sovint, i els que no se me'n fot perque mai llegireu aixó... doncs bé, aquesta darrera vegada amb motiu d'una conferència de mercats bastant fluixa, vaig tenir l'oprtunitat de viure un dels sopars més emocionants de la meva vida, no pel menjar, que estava força bé, ni per la companyia, sense comentaris, sinó pel lloc: La Casa dels Lords al Parlament anglès. Impressionant!

Convidats per una baronesa, que, ho sento, no recordo com es diu però a qui estaré infinitament agraït. Ens va mostrar les dependències dels Lords, el funcionament de la Cambra i finalment vam anar al saló dels Peers on vam sopar. Poder passejar per aquells passadissos i aquelles sales és una cosa que recordaré mentre visqui.

God save the Queen!

El Dalí del Segle XXI

2009-06-29T18:10:00.005+02:00

Doncs el dia va arribar. Que ningú em pregunti com ho vaig aconsseguir però el dia de Sant Joan la senyora i Jo ens vam posar "guapos" per anar a sopar a El Bulli.

Definitivament el que ha lograt en Ferran Adrià està a l'alçada de molt pocs, únicament dels genis. Em sembla una mica absurd escriure aquest post perque ja s'ha dit tot de la seva cuina, però em veig en l'obligació moral de fer-ho, encara que només sigui com a reconeixement. I no penso explicar quins plats vaig menjar, quants van ser o com eren, Jo no ho hagués volgut saber abans d'anar-hi per no crear expectatives.

El que si puc afirmar és que amb tota seguretat no és el millor restaurant del món, en absolut, és un pas més enllà, perque el joc de gustos i textures és inimaginable. És una experiència gastronòmica on has de netejar la ment de prejudicis i tonteries i deixar-te portar per l'emoció de la sorpresa continuada.

Em considero afortunat d'haver coincidit històricament amb aquest personatge i poder disfrutar de la seva aportació al món del gaudiment gastronòmic. D'aquí 200 anys, si encara no s'ho han carregat tot, en Ferran significarà molt més del que han significat Escoffier o Bocusse.

Gràcies Ferran...i gràcies Juli per fer-nos somniar.

Dos de dos

2009-05-25T20:20:00.009+02:00

Disculpes. Avui he vist que fa dos mesos que no penjo res al blog, tampoc importa gaire perque no el legeix ningú, però...mai se sap.

Doncs per circumstàncies de la vida en el darrer mes he visitat un parell de restaurants interesants i curiosament tots dos tenen dues estrelles en la guia gastronòmica més reconeguda del món.

El primer a l'altra banda del "charco" a San Francisco. El restaurant del mític Hotel St. Francis Drake, el de la sèrie televisiva "Hotel" que va fer famosa a la Connie Selleca juntament amb el James Brolin i l'Anne Baxter, però això ja és una altra història.

El cas és que "Michael Mina" és un restaurant excel.lent, cosmopolita i d'una elegància extraordinària, on el servei toca la perfecció. El menjar encertadíssim i original, cada plat té la base d'un ingredient principal i es presenta en tres coccions o el.laboracions diferents, és a dir, un primer, plat principal i postre es converteixen en tot un menú degustació de nou platets. I tot a un preu raonable. Pel que fa als vins ja és una altra història, carta molt completa però a uns preus verdaderament indignes, costa trobar una ampolla per menys de cent dòlars.

En l'altre extrem ens trobem amb el "Gastro", nom que li ha posat Sergi Arola a la seva independència de "La Broche" en l'aventura que comneçà fa uns anys a la capital de l'estat. Curiós perque et trobes a casa i quan te n'adones les taules del voltant et miren perque parles català amb tot el servei. Amb tot el respecte, alguns plats fluixots al costat d'altres correctíssims que de tota manera per a mi no justifiquen la classificació i menys el preu, però aquest tipus de restaurants han d'existir a les grans ciutats per reforçar el fenòmen gastronòmic que vivim.

En fi, dos estils molt diferents per dos llocs similars, segons la famosa guia del color de la sang...i de la passió.

It was only a kiss...

2009-03-24T19:09:00.003+01:00

Són de Las Vegas però voldrien ser britànics. Ho diuen ells. Es dediquen a la música perque un dia el frontman va sentir als germanets i va decidir que allò era el que volia fer.

Bona música, bon so, bona banda. No us prostituiu que el perico s'emprenya.

Probablement dels millors grups del moment, si no abusen de la música electrònica, això deixeu-ho pels de Leicester que ho borden, i dediqueu-vos a fer R'n'r

"Per raons desconegudes" pregunten si ets "humà", i si "pots llegir la meva ment" entendràs que "el món en el que vivim" "algú em va dir" que era millor "quan tu eres jove"

Els seguirem d'aprop...

Avui juguem a casa

2009-02-23T14:30:00.003+01:00

No voldria fer-me pesat amb aquest post i sé que m'en faré. Malament comencem.

El cas és que el gran dia va arribar i malauradament va passar. Tots els astres estaven aliats i el dia esperat va ser gran. La companyia desitjada, molt important que després de 13 anys els tornés a veure i encara més en aquesta, la seva gira de consagració.

Trenta mil persones en dos concerts a l'estat espanyol està a l'alçada de molt pocs. Pel que he llegit apoteòsic a Madrid i puc confirmar que igualment a Barcelona. So net, clar i potent. Noel inspiradíssim i conscient que era un dels grans dies de la seva gira, Liam molt més que correcte i la banda en la seva línia, perfectes.

Veure l'Olímpic de Badalona literalment fins a la bandera amb tota la grada aixecada des del minut "0" seguint el ritme del concert. Buf, moltes emocions.

Ja veniem de dinar al pub, un Steak and Ale Pie i alguna pinta reforçada a Ryan's. La delegació es va anar ampliant fins els 10 que ens vam haver d'asseure a la grada perque la pista estava plena. Del trancurs del concert ja no diré res més perque està tot explicat de les vegades anteriors, això si, busqueu pel Youtube el "Don't Look Back in Anger" d'aquella nit i ja direu.

Seguim, Wembley queda lluny però més lluny queda aquella nit a Le Zenith, i tot arriba. Com deia en Humphrey "Sempre ens quedarà ... Benicàssim"

I'm sorry, Mr. Sharrock

2009-02-22T20:01:00.002+01:00

Rectificar és de sabis. Aquest paio és grandiós.

Liam també tenia els seus dubtes, havia estat el bateria de Robbie Williams i havia de substituir al que diuen és el millor bateria del món en el seu estil, Zak Starkey. Recordeu que aquest últim havia substituit al malaurat Keith Moon als Who, Quasi res!

Bé doncs aquest fenòmen, que no és cap nen, té 45 anys, és un verdader fora de sèrie. Ho vaig intentar comprovar a Sheffield, impossible, a Burdeus, amb el "solo" the "The Shock of the Lightning", confirmar a Barcelona i reconfirmar en el reportatge del concert a Madrid de La 2.

Ara només falta esperar que Zildjian en tregui una edició limitada...

Come On Bordeaux!

2009-02-05T19:28:00.006+01:00

Si el final de mes normalment és un punt àlgid en la moral d'una persona, no us volgueu imaginar com és un dia 31 fent un desplaçament amb finalitats musicals...i de quina categòria!

La companyia la habitual, l'Alfredo i el gran dels Quirós. A aquestes alçades del partit no cal dir res més. El destí, la capital mundial del vi, Bordeaux.

Com sempre en aquests casos matinada important i 6 hores de cotxe per endavant, que amb bona música, rises i Oscar Ahumada es fan curtes. Arribem a l'hotel i busquem un lloc per dinar, "L'Orleans". Magnífic. Unes arengades fumades i amanida de formatge de cabra de primer i Magret de canard i Cote de veauf de segon, un postre correctíssim i cafè. Tot regat amb un Domaine de la Solitude del 2005 senzillament majestuós. La tarda estava assegurada, tres o quatre pubs per fer temps fins el concert. Però no comtàvem que en plena efervescència mod, provocada per la Newcasttle Brown Ale, algú ens posaria al davant una botiga Fred Perry! i clar, vam haver de pecar. Agafem un canari i cap a Le Medoquine.

Gairebé sense temps d'avituallar s'apaguen els llums i dos mil noucents noranta set francesos privilegiats van veure dos espectacles pel preu d'un. El primer, amb majúscules dalt de l'escenari. Fantàstics. El segón, que no estava malament, entre l'audiència, tres catalans totalment fora de si cantant cada una de les estrofes i demanant als bordelesos que s'entreguéssin al més gran que veuran en sa vida. El setlist habitual amb un I'm Outta Time (dedicada al José M) en el que hi va haver alguna llagrimeta. Després de gairebé un parell d'hores que passen volant ens menjem un entrepà insalubre, que més tard passaria comptes.

"Bany i massatge" al pub per relaxar amb un parell de Guinness i a fer nones.

L'endemà, una mica resacosos, cotxe i cap a casa, això si, amb una parada tècnica a Carcassonne per fer una bona Cassoulette.

El doblet ja està fet i el trio al caure... in a bit. Quines ganes de veure'ls acompanyat de gent que vindrà al concert de Barcelona i que no saben el que els hi espera...

The Imperial

2009-01-20T14:25:00.003+01:00

Una ciutat ben curiosa Blackpool... No sé si em va agradar o no i si em va agradar se perque és. En arribar al aeroport vaig tenir el primer flash. Hi havia una sola cinta per recollir les maletes i tot l'aeroport estava en concordància a aquestes dimensions.

Sembla ser que Blackpoo era la ciutat de vacances on anàven els Mancuinians i Liverpudlians als anys seixata i setanta, i realment la ciutat ha quedat parada en aquella època, ara sembla que arriben els primers indicis d'una remodelació bastant important. La imatge que dóna ara mateix és de ciutat de comiats de solter.

Tot i això, estava disposat a disfrutar-la en la seva vessant més britànica i només arribar vaig buscar un pub CAMRA. El vaig trobar, però sense cerveses dignes, vaig acabar havent de beure John Smiths acompanyant un boníssim pastís de carn i veient una victòria de l'Aston Villa A Goodison Park i un grup de Rock'n'Roll en directe. El sopar al bar de l'hotel "Number 10", en referència al famós número de Downing St, seu del Primer Ministre. L'endemà vaig saber que per aquell bar havien passat tots els Primers Ministres Britànics dels darrers cent anys.

I resulta ser que aquest hotel, The Imperial, ara en mans de la cadena Barceló, havia estat el fortí dels polítics que lluitaven pel càrrec. En el bar es podien veure fotos i retalls de diaris que donen fe de la seva presència i, remarcats al darrera de la barra els noms de Churchill, Callaghan, Wilson o Thatcher i tota aquesta atmòsfera feia transportar-se a l'època d'una manera impressionant, i més en la companyia d'autèntics Sirs com en George, en Peter i en Ken...

The Modfather

2008-11-02T20:49:00.003+01:00

Paul Weller és una d'aquells cantants que tota la vida has sentit parlar però que realment et penses que mai has sentit. Saps que era el cantant de The Jam i de The Style Council i no t'atreveixes a dir que no coneixes cap cançó d'ells, que ben bé tampoc és cert perque després vas al concert i t'en adones que en coneixes un munt...

El concert de Paul Weller a Barcelona va ser perfecte. Us he de dir que anava una mica acollonit perque el setlist era llarguíssim i només coneixia bé el darrer disc, que té cançons boníssimes i "tostons" antològics, i un recopilatori que em vaig comprar.

Doncs bé, la cosa va anar de rock'n'roll, però del de veritat. La nit va començar amb un clàssic "good evening Barcelona", em sembla que no va dir res més. Tha Changing Man, The Butterfly Collector, Shout to the top, acabant amb Town Called Malice.

Com us deia vaig anar al concert amb por, i més havent vist feia sis dies als Gallagher a Sheffield! però aquest era el motiu de interessar-me per ell. Fa uns anys en Noel va dir que l'únic grup que feia coses interessants al Regne Unit era Kasabian, Jo havia sentit alguna cosa i eren complicats, ara mateix és un dels meus grups "de capçalera". Temps abans també el gran del mancunians va dir que ell no es consideraria una persona gran fins que en Weller morís, li tenia massa respecte, una vegada més...Paraula de Deu.

Ladies and gentlemen, directly from the bar...Mr. Paul Weller, un Mod de cap a peus

I'm Outta Time

2008-10-28T22:46:00.006+01:00

Sense dubte el millor que ha fet en Liam.

Normalment no intento traduïr les cançons que escolto però en aquest cas sabent que està dedicada a John Lennon, el seu ídol, ho vaig fer. Com l'anglès d'aquesta cançó és molt bàsic la traduia a mida que l'anava escoltant i llegint i us he de dir que em va posar la pell de gallina.

Curiosament sempre que l'escolto em ve al cap el meu gran amic, el José Mª, els que no el coneixeu no sabeu el que us perdeu, no trobareu mai millor persona i sobre tot millor amic. Gran defensor del Beatles. Vaig tenir l'honor de viure amb ell la seva primera, que no serà última, visita a The Cavern.

Per tot això: esta va por ti Kriki

Here's a song, it reminds me of when we were young
Looking back at al the things we've done
you gotta keep on keeping on.

Out the sea, it's the only place I honestly
Can get myself some piece of mine
You know is getting hard to fly.

If I'm to fall, Would you be there to applaud
or would you hide behind them all
Cause if I had to go, in my heart you grow
And there's where you belong

Cause I'm Outta Time

Good Evening Sheffield!

2008-10-27T19:37:00.005+01:00

Paraules posteriors a Fuckin' in the Bushes i anteriors aRoc'n'Roll Star, cançó amb la que esperadament començaven gairebé dues hores d'emoció, abraçades i negociacions amb l'home de la cervesa perque no ens deixes secs.

El viatge va fregar la perfecció. Matinada important, quarts de cinc, per anar cap a l'aeroprt de Girona amb la facturació feta i l'única oblogació d'esmorzar i esperar que sortís l'avió. Els companys de viatge, insuperables, l'Alfredo de qui ja està tot dit, i el Miquel, inmens Miquel. Gràcies companys per fer-me viure aquest cap de setmana.

Després d'un entrepà ni bo ni dolent amb una pinta matinera i el cafè amb gotes agafem l'avió destí Doncaster, Robin Hood Apirport, té conyeta el nom, potser per això quan vam arribar no hi havia ni un "canari", de tota manera la combinació bus i tren va ser perfecta...i barata.

Arribada a Sheffield, ciutat molt recomanable, modernitzada i amb força pubs tradicionals, check-in als hotels respectius i comencem la ruta... The Museum, The Bath Hotel on vam conèixer El Mod i dinar a Fagans amb L'Estudiant, un paio anglès retirat a Sheffield que estudiava català. Pastís de carn i patates amb Ale local. Parada tècnica a l'hotel, passant pel bar, i seguim amb The Fat Cat, Kelham Island Tavern i Tha Harlequin. Taxi i al Sheffield Arena. Hot Dog, John Smtih i nervis.

Amb puntualitat anlglesa sona Fuckin' In The Bushes, i el Miquel, verge en aquests monstres, comença a veure el que li espera, una BANDA i dos tios molt pesats cantant dues hores. Després de tot el repertori que ja vaig comentar fa un parell de posts, amb la incorporació de I'm Outta Time, una de les seves millors cançons sona finalment el Blue Moon, simbol del City.

Tornada amb tramvia, on coneixem una gent que insisteix que anem de festa amb ells. Després de dues pintes més el cos ens demana anar a dormir.

L'endemà fem una passejada per la ciutat per fer unes compres, especialment música, i Tradicional Sunday Roast Beef al Old Queens' Head. Recollida de bosses a l'hotel i taxi al aeroport. Moment més crític. Heu vist mai un taxista que no sàpiga arribar a l'aeroport? Vam agafar l'avió "per l'estribo".

Pròxima parada Burdeos

...i poc més.

2008-10-20T11:39:00.013+02:00

Quan vaig fer aquest blog només pensava escriure coses que féssin referència al Regne Unit, però finalment vaig deixar una porta obert amb aquest "...i poc més " per parlar d'alguna cosa excepcional que ho mereixés, doncs bé, ara ha arribat el moment.

Aquest fet estratosfèricament sensacional té un nom propi: "Art en Buff" i he tingut la sort de gaudir-lo de la mà d'un bon amic, en Jordi. Si no fós per ell probablement hauria continuat vivint sense conèixer una joia gastronòmica amb majúscules.

Al gra. Sota aquest nom s'amaga un espai gastronòmic, perque em nego a anomenar-lo restaurant, gestionat pel Carlos Piernas, referent absolut en els fumats i altres delícies a casa nostra. Per molts restaurants amb moltes estrelles que hagi pogut visitar, aquesta experiència supera de llarg qualsevol estrellat.

Arribem des de Barcelona amb una magnífica Vito i amb bona conversa, el cotxe es desvia de la carretera per entrar en un camí de sorra que porta a la finca del Carlos. El xofer ens explica que era un antic internat de religiosos mentre arriba a l'aparcament. Baixem, ens saluda en Jaume i ens dirigeix a una primera parada, a peu d'aparcament on en Cele ens va obrint ostres franceses "a volonte" acompanyades d'un Champagne Grande Reserve d'un petitíssim el.laborador (ja em perdonareu però no recordo el seu nom) Comencem forts!

La pròxima parada arriba de la mà d'en Carlos. Un platet amb cinc talls diferents d'un mateix llom de salmó (toro, ventresca, cua...) Impressionant el que pot variar el gust d'un mateix tall segons el greix. Això va acompanyat d'un fuet i una moixama de salmó que s'ha de menjar amb unes ametlles salades. Seguidament ens ofereix un tast del cap del peix, per ell on es troben els millors gustos, les kokotxes, les galtes i el naixement de l'aleta, per acabar amb una cullerada de l'aigua de bullir-lo. Per regar-ho una cervesa danesa entre Ale i Stout embotellada amb ampolla de Champagne i sense filtrar. Sense paraules. Apoteòsic. Una anxova del cantàbric ens dona pas a la següent parada.

Les primeres carxofes de la temporada fetes al moment al jardí amb brasa per en Miquel Angel. Les acompanyen un romesco i una vinagreta d'echalottes. Per beure un Cote du Ventoux rosat en ampolla magnum i...amb tap de rosca! Un vi sense pretensions però més que correcte. En Carlos ens explica que la carxofa mata tots els vins i aquest és el motiu d'aquest maridatge "senzill".

Quarta parada. Sobrasada. Dues peces de més tres quilos cada una. Les tastem amb unes llesques torrades al costat de les carxofes, sucades amb tomàquet i amb oli d'oliva. El vi que ara se'ns ofereix també serà el company de la propera parada, un pinot noir, genèric Bourgogne embotellat per Louis Jadot.

La següent estança és el forn, i quin forn. Clàssic forn de pedra que ens ofereix uns ceps del Pirineu cuits únicament amb una mica de vi blanc i una miqueta de "fondo". Per fer saltar les llàgrimes...

Ara ens toca la visita a "La Cuineta", on ens espera en Shiro, un noi japonés que sap del que parla i que ens mostra un sard "de tamanyo" que ens oferirà presentat de tres maneres diferents. Primer de tot un sashimi amb wasabi fet per ell i soja, la segona presentació és a la planxa i la darrera un brou fet amb el cap, amb bolets i ciboulette. Mitja hora que estarà molt de temps present al a meva memòria. Un Chardonnay també genèric, també borgonyés, també d'en Louis Jadot i també en ampolla magnum li dona el toc sublim.

I finalment entrem al menjador, on podem comptar tots els companys de viatge, deu privilegiats.
Ara és el torn d'el plat principal, un guisat de coll de be de Berga amb verduretes. Quants gustos reunits en un sol plat. Si no recordo malament el vi que acompanya és un Moulin Saint Georges, un Grand Cru de Saint Emilion, evidenment en ampolla magnum.

Després del plat principal ens dirigim al bufet de postres, Pa de pessic, crema catalana, pasta de full amb nata, caquis, ... i una altra copeta del Champagne inicial. Cafès i una mica de vidre, demano un Whisky i em "regalen" amb un Macallan de Gordon Mcphail del 1972. La traca final arriba a la terrassa amb un Gin & Tonic de Citadelle i Fevertree.

Em podria allargar més en els sentiments viscuts en cada un dels plats, però em sembla que l'article ja és prou llarg i no voldria fer-me pesat.

Bon profit

Fuckin' In the Bushes

2008-09-07T12:11:00.006+02:00

S'està fent complicat però esperem que arribi, i que arribi bé. La data: l'11 d'octubre

Doncs si, estem fent tot el que es pot arribar a fer per tornar a veure com s'apaguen els llums i un munt de watts de potència deixen anar el acords de "Fuckin' in the Bushes", senyal inequívoca que venen gairebé dues hores d'èxtasi. Vull pensar que els pocs que podeu estar llegint això sabeu de què parlo, de la nova gira al Regne Unit d'ells, of course! La primera oprtunitat que se'ns presenta per tornar a veure'ls.

El lloc ha de ser Sheffiled, un dels dos concerts que coincideixen en dissabte, de moment condició indispensable. Ja arribarà el moment que vindran a Barcelona i haurem de fer un reclutament intenssiu de forces vives (José Mª, Quirós, Taps...)

Pel que fa al setlist que estan tocant als primers concerts de la nova gira, notable alt. El que més crida l'atenció és la caiguda d'un classic, "Live forever" i l'entrada, finalment, d'una obra mestre, el seu primer single "Supersonic".

Començament fortíssim amb "Rock'n Roll Star", "Lyla", "The Shock of the Lightning" (darrer single), "Cigarettes & Alcohol" i "The Meaning of Soul". Com deia aquell "Casi nada al aparato"!!

Després de "To be Where There's Life" que confeso només haver sentit pel Youtube, ve el repàs dels clàssics amb la incorporació de la novíssima"Ain't Got Nothing", o sigui, "Tha Masterplan", "Songbird", "Slide Away", "Morning Glory", "The Importance of Being Idle", "Wonderwall" (prescindible), "Supersonic" i "Don't look back in Anger" en acústic,

Els bisos: "Falling Down", "Champagne Supernova" i la Beattleliana "I'm the Walrus"

Esprem que els propers dies siguin definitoris i les entrades puguin arribar a les nostres mans d'una vegada. Comença el compte enrrera.

The Little Scotland

2008-08-26T11:27:00.006+02:00

Nom amb el que es coneix a la regió de Cumbria, altrament dita The Lake District.

Veritablement si has estat a Escòcia, només trepitjar Cumbria t'adones que són molt i molt semblants, especialment perque el verd és el color de tot. Les muntanyes són verdes, les valls són verdes, els pobles són verds i la cervesa doncs no.

Varem trobar el que fa anys que estàvem buscant, i tot i que a vegades ens hi haviem acostat molt, penso que aquesta ha estat la definitiva. Un pub de mitjans del segle XVIII al mig de no res on hi podies menjar coses com guineu o perdiu a ple mes d'agost. Indescriptible. El temple en qüestió es diu "Blacksmiths Arms" i està al Broughton Mills.

Capítol apart mereix la visita a Sillfiled Farm, la granja de porcs i senglars del meu amic Peter Gott. Veient la passió amb la que viu la seva feina i com tracta als animals, que només estan tancats per parir i en l'alletament, entens la qualitat del seu producte. Un dels millors elaboradors de la Cumberland Sausage.

La guinda al viatge la va posar Kasabian, que va tenir el detall de tocar a Carlisle, la capital de Cumbria, el dia que la visitàvem i, no sense nervis ni peripècies, al final vam aconsseguir entrades pel Sands Center. Com sonàven!!

Tres dies i mig és massa poc temps per disfrutar d'una zona com aquesta, o sigui que entra directament al lloc més alt de futures visites a aquest meravellós pais.

I ara tornem-hi, a treballar i a preparar nous viatges a Terra Santa.

Operació Everton

2008-07-16T19:49:00.005+02:00

John Lennon Airport, Cab, Staybridge Suites.

Albert Dock, The Bealtes Story Experience, Ye Cracke, Fly in the Loaf, The Philharmonic, Steak & Ale Pie, Angus Burger, Pride, Apple & Rhubarb Crumble, Chocolate Fudge, Roscoe Head, The Dispensary, Dale St, Mathew St, The Grapes, Dr. Duncan, Sultans Palace, Lamb Tikka Masala, Kingfisher, The Cavern.

Hannover St, Metquarter, Molton Brown, Victoria St, Queensway, St John's, Clayton Square, Hope St, The White Star, The Baltic Fleet, BBQ, Santa Barbara Tri-Tip, Beef Burger, Summer Ale, Chocolate and Praline Bananas and Pear, Ian, Scouse, Cab, John Lennon Airport.

Thank you scousers!

Dig Out Your Soul

2008-06-27T17:20:00.003+02:00

Finalment ha arribat, el 6 d'octubre és el dia!

Després de tres anys d'espera el proper 6 d'octubre apareixerà el vuitè album d'estudi d'Oasis que portarà per títol "Dig Out Your Soul" (Desenterra la teva ànima) i que tindrà com a avançament el primer single "The Shock Of The Lighting" una setmana abans. Tot i això el 26 d'agost tenen fixat el primer concert, de la que esperem sigui una altra gira mundial, a Seattle, això vol dir que gràcies a les meravelles de la tècnica probablement l'endemà tinguem alguna cosa penjada al Youtube del nou disc. Molt em sembla que abans de començar la gira penjaran cançons a la seva web, no crec que deixin aquesta exclusiva mundial en mans dels aficionats i del Youtube...

El 4 de febrer del 2006 va ser la darrera vegada que els vem veure a Le Zenith deToulouse, en un concert memorable on al sentir els primers acords de "Turn Up The Sun", cançó triada per començar el concert després de la introductòria "Fuckin In The Bushes", ja em sentia trist perque sabia que trigaria molt en tornar-los a veure. Sempre vaig creure que en treure el recopilatori "Stop The Clocks" anunciarien la seva disolució com a banda. Ara la il.lusió, musicalment parlant, torna a les nostres vides.

Em quedo amb dues frases que resumeixen una mica el meu, el nostre sentiment vers la seva música. A una entrega de premis Richard Ashcroft, cantant de The Verve els va definir com "la banda que va canviar la meva vida". D'altra banda a la seva web vaig llegir una vegada, després d'un concert, un fan que els hi deia "Gràcies per existir".

Borough Market

2008-06-07T11:30:00.003+02:00

Aquesta setmana el Mercat de la Boqueria ha estat present al Borough Market londinenc, mercats agermanats des de l'abril del 2006. Deu comerciants catalans s'han deplaçat fins la capital anglesa per fer una mostra de producte català de qualitat al Green Market, part dedicada als "ambulants" del Borough Market que només hi són divendres i dissabtes.

Per a mi el borough Market és la meva segona casa. Sempre s'ha dit que els anglesos tenen un caràcter molt seu i són extremadament antipàtics, idea que evidentment no comparteixo, però és que a més a més en el cas del mercat són gent que sempre m'han acollit com un més d'ells. Em spa greu però he de posar noms per tenir la conciència tranquila, des de la cúpula directiva del mercat, els Trustees del Borough Market (George, Camilla) als comerciants (Peter, Ian, Jan, Jason, James, Alistair, Len, Olivier ...) fins els treballadors del mercat (Chris, Brian, Louise, Juliet ...) Des d'aquí, i encara que sé que ells mai no ho llegiran els hi vull donar les gràcies per fer-me sentir, com deia la Mari Pau, "Com a casa".

El Borough Market està situat al districte de Southwark, just per sota del London Bridge, de fet la millor parada de metro per anar-hi és "London Bridge" que et deixa davant mateix. Él mercat només obre ofcialment divendres i dissabte, parò cada vegada més comerciants estan començant a obrir més dies, fins i tot alguns ja obren tota la setmana.

En el Borough hi podeu trobar els famosos "pies" de carn, salsitxes de Cumberland, bons formatges, carn de "beef" o productes espanyols de la mà de Brindisa, que a més tenen un bar de tapes excelents.

No puc acabar sense fer referència especial als meus tres amics del Borough Market, en George, un gentleman que es vesteix pels peus; en Peter, un home que només viu per la idea del mercat i que busca fer dels porcs i senglars de la seva granja un producte d'excel.lència i la Thomasina, a qui la Boqueria li deu molt més del que es pensa.

Mr. Laurence Stephen Lowry

2008-06-01T20:23:00.009+02:00

Si us he de dir la veritat estic molt poc posat en les arts pictòriques, no coneixo gaire més que els noms que per un motiu o altre coneixem tots. Si bé és veritat que hi ha quadres que he pogut veure en viu que m'han impressionat, com els paisatges de Canaletto del Gran Canal de Venècia, el pa dins la panera de Dalí, algun quadre de Van Gogh i poca cosa més.

Ara bé, després de la meva visita al museu Lowry de Manchester he de dir que vaig quedar atrapat i fascinat per les pintures d'aquest bon home, que com vaig anar sabent, i com la majoria dels pintors que han esdevingut mites, estaba mig sonat.

Lowry va saber reflectir com ningú el Manchester industrial de principis del segle XX, una imatge molt similar a la que seria el barri barceloní del Poble Nou, altrament anomenat el Manchester català. Imagino que per edat ningú que pugui llegir aquesta entrada pot recordar aquests paisatges industrials, però veient les pintures d'en Lowry ens en podem fer una idea molt, molt real.

Tot i que el gruix del'obra reflecteix aquestes imatges de ciutat, trobem també un doble sentit a la seva trajectòria, veiem imatges alegres i tot seguit quadres totalment depriments, inclús en algun cas esperpèntics com "The Funeral Party", això si, sempre amb aquests cels tapats i fons grisosos, fins i tot el retrat de la seva musa, que mai ningú va conèixer i que podria no haver existit mai "The Portrait of Ann", té aquest tons tan mancunians.

Si hagués de triar el meus escollits dins de la seva obra probablement serien "Industrial Landscape", pel que representa, "Market Scene" que ens mostra el mercat de carrer de qualsevol localitat del Nord d'Anglaterra i "Going to the Match" inicialment anomenat "Football Ground", perque reflecteix de manera hiperealista els camps anglesos dels anys 30 (parlo per veu de futbolistes anglesos que van voler comprar aquest quadre per l'Associació de Futbolistes Professionals, tot i que es pot veure al Lowry). Precisament aquest darrer és el que he triat com a capçalera del blog.

Us he de dir que vaig conèixer la existència d'en Lowry gràcies a Oasis, una vegada més, ja que el seu video de The Masterplan és una recreació de la seva pintura. Els germans Gallagher van creure que introduint l'estil del pintor en un del seus treballs faria arribar a molta més gent el coneixement de la persona i l'obra de Lowry, i vaja si ho van aconseguir!

Si teniu l'oportunitat de visitar Manchester us recomano de manera especial que us acosteu als molls de Salford (15 minuts de tramvia i 10 minuts caminant per la part més bonica de la ciuat) i disfruteu del realisme i la bojeria d'aquest geni.

The Baltic Fleet

2008-05-23T17:19:00.003+02:00

Quan sento aquest nom tinc uns desitjos irrefrenables d'aixecar-me en sentiment de respecte. Hi ha molts motius pel que aquesta Santa casa em desperta admiració. La meva primera visita va ser definitiva, no puc anar a Liverpool sense desplaçar-me a Wapping demanar una (mai una) Summer Ale i un Scouse.

Com haureu comprobat estic parlant d'un Pub amb majúscules, d'un temple de la cervesa i del sentiment anglès d'una Public House. Dirigit magníficament bé per gent jove que té en les seves prioritats una bona cervesa i una bona conversa, res de música ni esports, el Pub és el lloc on la gent va a relacionar-se".

Si teniu l'oportunitat no deixeu de visitar-lo i disfrutar d'una magnífica cervesa (Wapping beers) que ha guanyat moltíssims premis i el que és més autèntic, feta un parell de metres per sota d'on esteu en el moment de beure-la.

Chiswick

2008-05-20T20:36:00.004+02:00

Tothom necessita una vàlvula d'escapament, fins aquí tots estariem d'acord. La cosa és saber trobar-la, aquella petita cosa que ens fa alliberar les tensions acumulades durant la setmana i ens fa dormir millor, o més cansats.

Hi ha qui va a fer esport, qui es passa les nits dels caps de setmana ballant, qui esquia i en el meu, el nostre cas, aquesta teràpia consisteix en anar a tocar, evidentment música anglesa. No sé si mai ho heu experimentat però el primer dia que toques amb algú sents una necessitat imperiosa de posar-hi un nom , al grup. En el nostre cas no va costar gaire, un preciós barri al sudest londinenc anomenat Chiswick. A més és el barri on està ubicada l'única "brewery" de cervesa anglesa a la capital, m'estic referint a Fuller's que a casa nostra comercialitza, d'un parell d'anys ençà, una Ale anomenada "London Pride". Magnífic nom per la millor Ale britànica que podem beure a Barcelona.

Tornant a Chiswick, la banda, hauriem d'aclarir que només som dues persones: un sensacional bateria , l'Alfredo i Jo mateix que faig el que puc amb la guitarra. També tenim el suport ocasional de la Sandra, la Bego i el Francesc, com canvia el so quan som més gent...

Pel que fa al repertori principalmentment Oasis (ja veureu com són un referent en aquest blog, per alguna cosa és la millor banda del món), The Who, Kasabian, Arctic Monkeys o Sex Pistols. Estríctament britànic. Potser algun dia, quan ho fem millor i tinguem un baixista i un frontman penjarem algun vídeo, de moment ens limitem a passar-ho bé.

Declaració de principis

2008-05-18T13:25:00.001+02:00

Poques coses em poden interessar més que el Regne Unit i tot el que pugui tenir a veure amb ell. M'agrada el futbol anglès, m'agraden el Pubs, m'agrada la música anglosaxona, m'agrada la Creu de Sant Jordi, m'agrada l'Union Jack i m'agrada la Real Ale... L'unica cosa que pretenc és deixar constància de les meves experiències viscudes en relació amb aquella santa terra. Intentaré fer recomanacions de llocs on he estat, d'equips anglesos, de música anglesa i demés coses que puguin anar relacionades.

Així doncs, benvinguts al meu sentiment britànic