It's good to be free

Començar el concert amb aquesta cançó és una declaració de intencions, de bones intencions. els que passem dels quaranta el que volem és sentir cançons d'Oasis i les noves cançons com a complement estan bé, a banda que n'hi hagi alguna que estigui molt bé.

Una vegada més Noel ha demostrat qui era el cervell de la banda, i combina cançons noves amb antigues, fent un concert verdaderament bo, infinitament millor al del germà petit. Poder reviure "Don't look back in anger" o sentir la millor versió de "Wonderwall" que mai he escoltat en una sala de menys de 2000 persones em transporta a aquell primer concert a Zeleste de l'any 95.

La producció del disc és impecable i "If I had a gun" sense dubte la seva millor cançó, ens recorda a les millors èpoques de la banda.

Aquesta vegada els vem veure a la sala Riviera de Madrid, un lloc que no m'agrada gens, però que m'ha permès veure als dos elements després del divorci, ara amb moltes ganes que torni a Zeleste per reviure els millors moments musicals de les nostres vides, amb nou joies que ens tornaran a fer sentir orgullosos de ser britànics.. i qui no ho entengui potser és perquè no mereix entendre-ho.

Gallagher vs Gallagher

En aquest temps de silenci han passat moltes coses, musicalment la més destacable ha estat, després de la separació explicada al Married with Children, la guerra oberta entre els germans Gallagher per disputar-se la primera posició a les llistes britàniques. Recorrent a aquella pel·lícula de finals del 90 on Dustin Hoffman i Meryl Streep volen la custòdia del seu fill els nostres Kramers particulars es disputen l'èxit.

El primer en pegar va ser el petit. Liam amb tota l'estructura d'Oasis forma Beady Eye, amb un bon primer disc que recorda els temes escrits per ells en l'antiga formació. Reneguen del passat i no toquen una sola cançó d'Oasis, segurament perquè el 95% de les cançons eren del germà gran... Bon directe, no podia ser d'altra manera sent la base del que havia estat la millor banda britànica de tots els temps.

I ara apareix el germanet gran, el cervell i el caràcter. De moment no hem sentit res, però ben segur que serà, com a mínim, bo. El nom triat pel grup també té la seva història "Noel Gallagher's High Flying Birds". Aquest ja ha deixat ben clar que en les seves gires tocarà cançons d'Oasis, perquè "són una droga per mi".

Veurem qui guanya la batalla. S'admeten apostes.

Tot és Britpop?

Fa gairebé 20 anys va aparèixer aquest moviment nascut al Regne Unit i que significava un pas més en l'evolució de la música anglesa. Els pioners van ser Oasis amb "Definitely Maybe", Blur amb "Parklife" i Suede amb el disc que portava el mateix nom del grup. Amb el pas dels anys han anat apareixent més grups alguns molt bons, d'altres normals i molts de dolentets, pocs han sobreviscut...

Entre els pioners, crec que un passet per darrera, trobem els Pulp, The Verve, Supergrass, i algun més, hi ha qui diu que fins i tot Radiohead, que per mi estan en un altre so.

En aquests anys, i per fer referència als grups esmentats, he vist moltes vegades als Gallagher, no he pogut veure al Damon Albarn i companyia, però no cal, les credencials els avalen. Aquest cap de setmana, caiguts de cel, he disfrutat amb els Suede del grandíssim Bret Anderson. Valorant això la pregunta és: aquest fenòmen dels noranta ha tingut la continuitat que es mereixia? Per mi, definitivament no.

Dels grups apareguts destacaria els dos primers discs dels Arctic Monkeys, per a mi antològics, però el gir de després ni l'entenc ni m'agrada. Kasabian és un punt i apart, crec sincerament que és el grup que ha pres el relleu, ha donat una volta més a la clau i a partir de la base britpopera ha afegit uns elements electrònics de moltissima qualitat. Sergio Pizzorno és un d'aquells músics tocats per la vareta màgica i Tom Meighan un frontman dels de veritat. Però d'aquesta gent ja en parlaré més endavant.

En el cas contrari ens trobem amb un grup d'amics que un dia fan un disc i un parell de cançons sonen bé, molt fresques, com manen els cànons del pop britànic. I res més. Algú se'ls creu, els hi produeix discs infumables i els amics hooligans, seguidors del Leeds United, continuen "vivint del cuento" sense fer res que valgui la pena. Estic parlant dels Kaiser Chiefs.

Algú em pot dir alguna cosa més que valgui la pena en aquest panorama...?

Married With Children

Aquesta cançó dels germanets escrita fa 16 anys era la premonició del quehavia de pasar un dia o altre.

He, hem disfrutat molt i ben segur ha estat la banda de la nostra vida, ja estem massa grans per viure una cosa igual amb un altre grup. Personalmet penso que és la definitiva, encara que segur que algun dia es juntaran per fer una gira al Regne Unit quan creguin que la seva foruna ha baixat en uns centenars de milers de lliures. També és segur que faran alguna cosa més en el món de la música, però realment, encara que ho seguiré, no m'importa en excés.

Tot té un començament i un final, i ja ha arribat l'hora. El que hem viscut arreu d'Europa no ens ho canviarà mai ningú, massa emocions, quilòmetres, dinars, cervesetes i ... aquell FITB.

Gràcies per tot i potser ara l'arbre caigut ens deixarà veure el bosc i descobrir noves coses interessants.

Per cert, la cançó acaba dient "Goodbye I'm going home"

Wembley

Havia arribar el moment de posar la cirereta al nostre "gruppisme". Veuriem als germans Gallagher al milor lloc del món on es poden veure, al nou Wembley Stadium, i Déu sap que realment és el millor escenari possible, i on, sigui dit, vaig viure el dia més feliç de la meva vida l'any 92...

Els acompanyaven Kasabian, el grup del segle XXI, Reverend and the Makers, correctes i van caure a última hora The Enemy per enfermetat.

Gorios!

Per cert, això és un barril de cervesa i la resta són tonteries!

The House Of Lords

I ja n'hi ha prou de parlar de coses que no toquen, aquí estem per parlar del Regne Unit!

Els que em coneixeu sabeu que hi vaig sovint, i els que no se me'n fot perque mai llegireu aixó... doncs bé, aquesta darrera vegada amb motiu d'una conferència de mercats bastant fluixa, vaig tenir l'oprtunitat de viure un dels sopars més emocionants de la meva vida, no pel menjar, que estava força bé, ni per la companyia, sense comentaris, sinó pel lloc: La Casa dels Lords al Parlament anglès. Impressionant!

Convidats per una baronesa, que, ho sento, no recordo com es diu però a qui estaré infinitament agraït. Ens va mostrar les dependències dels Lords, el funcionament de la Cambra i finalment vam anar al saló dels Peers on vam sopar. Poder passejar per aquells passadissos i aquelles sales és una cosa que recordaré mentre visqui.

God save the Queen!

El Dalí del Segle XXI

Doncs el dia va arribar. Que ningú em pregunti com ho vaig aconsseguir però el dia de Sant Joan la senyora i Jo ens vam posar "guapos" per anar a sopar a El Bulli.

Definitivament el que ha lograt en Ferran Adrià està a l'alçada de molt pocs, únicament dels genis. Em sembla una mica absurd escriure aquest post perque ja s'ha dit tot de la seva cuina, però em veig en l'obligació moral de fer-ho, encara que només sigui com a reconeixement. I no penso explicar quins plats vaig menjar, quants van ser o com eren, Jo no ho hagués volgut saber abans d'anar-hi per no crear expectatives.

El que si puc afirmar és que amb tota seguretat no és el millor restaurant del món, en absolut, és un pas més enllà, perque el joc de gustos i textures és inimaginable. És una experiència gastronòmica on has de netejar la ment de prejudicis i tonteries i deixar-te portar per l'emoció de la sorpresa continuada.

Em considero afortunat d'haver coincidit històricament amb aquest personatge i poder disfrutar de la seva aportació al món del gaudiment gastronòmic. D'aquí 200 anys, si encara no s'ho han carregat tot, en Ferran significarà molt més del que han significat Escoffier o Bocusse.

Gràcies Ferran...i gràcies Juli per fer-nos somniar.