Married With Children

Aquesta cançó dels germanets escrita fa 16 anys era la premonició del quehavia de pasar un dia o altre.

He, hem disfrutat molt i ben segur ha estat la banda de la nostra vida, ja estem massa grans per viure una cosa igual amb un altre grup. Personalmet penso que és la definitiva, encara que segur que algun dia es juntaran per fer una gira al Regne Unit quan creguin que la seva foruna ha baixat en uns centenars de milers de lliures. També és segur que faran alguna cosa més en el món de la música, però realment, encara que ho seguiré, no m'importa en excés.

Tot té un començament i un final, i ja ha arribat l'hora. El que hem viscut arreu d'Europa no ens ho canviarà mai ningú, massa emocions, quilòmetres, dinars, cervesetes i ... aquell FITB.

Gràcies per tot i potser ara l'arbre caigut ens deixarà veure el bosc i descobrir noves coses interessants.

Per cert, la cançó acaba dient "Goodbye I'm going home"

Wembley

Havia arribar el moment de posar la cirereta al nostre "gruppisme". Veuriem als germans Gallagher al milor lloc del món on es poden veure, al nou Wembley Stadium, i Déu sap que realment és el millor escenari possible, i on, sigui dit, vaig viure el dia més feliç de la meva vida l'any 92...

Els acompanyaven Kasabian, el grup del segle XXI, Reverend and the Makers, correctes i van caure a última hora The Enemy per enfermetat.

Gorios!

Per cert, això és un barril de cervesa i la resta són tonteries!

The House Of Lords

I ja n'hi ha prou de parlar de coses que no toquen, aquí estem per parlar del Regne Unit!

Els que em coneixeu sabeu que hi vaig sovint, i els que no se me'n fot perque mai llegireu aixó... doncs bé, aquesta darrera vegada amb motiu d'una conferència de mercats bastant fluixa, vaig tenir l'oprtunitat de viure un dels sopars més emocionants de la meva vida, no pel menjar, que estava força bé, ni per la companyia, sense comentaris, sinó pel lloc: La Casa dels Lords al Parlament anglès. Impressionant!

Convidats per una baronesa, que, ho sento, no recordo com es diu però a qui estaré infinitament agraït. Ens va mostrar les dependències dels Lords, el funcionament de la Cambra i finalment vam anar al saló dels Peers on vam sopar. Poder passejar per aquells passadissos i aquelles sales és una cosa que recordaré mentre visqui.

God save the Queen!

El Dalí del Segle XXI

Doncs el dia va arribar. Que ningú em pregunti com ho vaig aconsseguir però el dia de Sant Joan la senyora i Jo ens vam posar "guapos" per anar a sopar a El Bulli.

Definitivament el que ha lograt en Ferran Adrià està a l'alçada de molt pocs, únicament dels genis. Em sembla una mica absurd escriure aquest post perque ja s'ha dit tot de la seva cuina, però em veig en l'obligació moral de fer-ho, encara que només sigui com a reconeixement. I no penso explicar quins plats vaig menjar, quants van ser o com eren, Jo no ho hagués volgut saber abans d'anar-hi per no crear expectatives.

El que si puc afirmar és que amb tota seguretat no és el millor restaurant del món, en absolut, és un pas més enllà, perque el joc de gustos i textures és inimaginable. És una experiència gastronòmica on has de netejar la ment de prejudicis i tonteries i deixar-te portar per l'emoció de la sorpresa continuada.

Em considero afortunat d'haver coincidit històricament amb aquest personatge i poder disfrutar de la seva aportació al món del gaudiment gastronòmic. D'aquí 200 anys, si encara no s'ho han carregat tot, en Ferran significarà molt més del que han significat Escoffier o Bocusse.

Gràcies Ferran...i gràcies Juli per fer-nos somniar.

Dos de dos

Disculpes. Avui he vist que fa dos mesos que no penjo res al blog, tampoc importa gaire perque no el legeix ningú, però...mai se sap.

Doncs per circumstàncies de la vida en el darrer mes he visitat un parell de restaurants interesants i curiosament tots dos tenen dues estrelles en la guia gastronòmica més reconeguda del món.

El primer a l'altra banda del "charco" a San Francisco. El restaurant del mític Hotel St. Francis Drake, el de la sèrie televisiva "Hotel" que va fer famosa a la Connie Selleca juntament amb el James Brolin i l'Anne Baxter, però això ja és una altra història.

El cas és que "Michael Mina" és un restaurant excel.lent, cosmopolita i d'una elegància extraordinària, on el servei toca la perfecció. El menjar encertadíssim i original, cada plat té la base d'un ingredient principal i es presenta en tres coccions o el.laboracions diferents, és a dir, un primer, plat principal i postre es converteixen en tot un menú degustació de nou platets. I tot a un preu raonable.  Pel que fa als vins ja és una altra història, carta molt completa però a uns preus verdaderament indignes, costa trobar una ampolla per menys de cent dòlars.

En l'altre extrem ens trobem amb el "Gastro", nom que li ha posat Sergi Arola a la seva independència de "La Broche" en l'aventura que comneçà fa uns anys a la capital de l'estat. Curiós perque et trobes a casa i quan te n'adones les taules del voltant et miren perque parles català amb tot el servei. Amb tot el respecte, alguns plats fluixots al costat d'altres correctíssims que de tota manera per a mi no justifiquen la classificació i menys el preu, però aquest tipus de restaurants han d'existir a les grans ciutats per reforçar el fenòmen gastronòmic que vivim.

En fi, dos estils molt diferents per dos llocs similars, segons la famosa guia del color de la sang...i de la passió.

It was only a kiss...

Són de Las Vegas però voldrien ser britànics. Ho diuen ells. Es dediquen a la música perque un dia el frontman va sentir als germanets i va decidir que allò era el que volia fer.

Bona música, bon so, bona banda. No us prostituiu que el perico s'emprenya.

Probablement dels millors grups del moment, si no abusen de la música electrònica, això deixeu-ho pels de Leicester que ho borden, i dediqueu-vos a fer R'n'r

"Per raons desconegudes" pregunten si ets "humà", i si "pots llegir la meva ment" entendràs que "el món en el que vivim" "algú em va dir" que era millor "quan tu eres jove"

Els seguirem d'aprop...

Avui juguem a casa

No voldria fer-me pesat amb aquest post i sé que m'en faré. Malament comencem.

El cas és que el gran dia va arribar i malauradament va passar. Tots els astres estaven aliats i el dia esperat va ser gran. La companyia desitjada, molt important que després de 13 anys els tornés a veure i encara més en aquesta, la seva gira de consagració.

Trenta mil persones en dos concerts a l'estat espanyol està a l'alçada de molt pocs. Pel que he llegit apoteòsic a Madrid i puc confirmar que igualment a Barcelona. So net, clar i potent. Noel inspiradíssim i conscient que era un dels grans dies de la seva gira, Liam molt més que correcte i la banda en la seva línia, perfectes.

Veure l'Olímpic de Badalona literalment fins a la bandera amb tota la grada aixecada des del minut "0" seguint el ritme del concert. Buf, moltes emocions.

Ja veniem de dinar al pub, un Steak and Ale Pie i alguna pinta reforçada a Ryan's. La delegació es va anar ampliant fins els 10 que ens vam haver d'asseure a la grada perque la pista estava plena. Del trancurs del concert ja no diré res més perque està tot explicat de les vegades anteriors, això si, busqueu pel Youtube el "Don't Look Back in Anger" d'aquella nit i ja direu.

Seguim, Wembley queda lluny però més lluny queda aquella nit a Le Zenith, i tot arriba. Com deia en Humphrey "Sempre ens quedarà ... Benicàssim"

I'm sorry, Mr. Sharrock

Rectificar és de sabis. Aquest paio és grandiós.

Liam també tenia els seus dubtes, havia estat el bateria de Robbie Williams i havia de substituir al que diuen és el millor bateria del món en el seu estil, Zak Starkey. Recordeu que aquest últim havia substituit al malaurat Keith Moon als Who, Quasi res!

Bé doncs aquest fenòmen, que no és cap nen, té 45 anys, és un verdader fora de sèrie. Ho vaig intentar comprovar a Sheffield, impossible, a Burdeus, amb el "solo" the "The Shock of the Lightning", confirmar a Barcelona i reconfirmar en el reportatge del concert a Madrid de La 2.

Ara només falta esperar que Zildjian en tregui una edició limitada...

Come On Bordeaux!

Si el final de mes normalment és un punt àlgid en la moral d'una persona, no us volgueu imaginar com és un dia 31 fent un desplaçament amb finalitats musicals...i de quina categòria!

La companyia la habitual, l'Alfredo i el gran dels Quirós. A aquestes alçades del partit no cal dir res més. El destí, la capital mundial del vi, Bordeaux.

Com sempre en aquests casos matinada important i 6 hores de cotxe per endavant, que amb bona música, rises i Oscar Ahumada es fan curtes. Arribem a l'hotel i busquem un lloc per dinar, "L'Orleans". Magnífic. Unes arengades fumades i amanida de formatge de cabra de primer i Magret de canard i Cote de veauf de segon, un postre correctíssim i cafè. Tot regat amb un Domaine de la Solitude del 2005 senzillament majestuós. La tarda estava assegurada, tres o quatre pubs per fer temps fins el concert. Però no comtàvem que en plena efervescència mod, provocada per la Newcasttle Brown Ale, algú ens posaria al davant una botiga Fred Perry! i clar, vam haver de pecar. Agafem un canari i cap a Le Medoquine.

Gairebé sense temps d'avituallar s'apaguen els llums i dos mil noucents noranta set francesos privilegiats van veure dos espectacles pel preu d'un. El primer, amb majúscules dalt de l'escenari. Fantàstics. El segón, que no estava malament, entre l'audiència, tres catalans totalment fora de si cantant cada una de les estrofes i demanant als bordelesos que s'entreguéssin al més gran que veuran en sa vida. El setlist habitual amb un I'm Outta Time (dedicada al José M) en el que hi va haver alguna llagrimeta. Després de gairebé un parell d'hores que passen volant ens menjem un entrepà insalubre, que més tard passaria comptes.

"Bany i massatge" al pub per relaxar amb un parell de Guinness i a fer nones.

L'endemà, una mica resacosos, cotxe i cap a casa, això si, amb una parada tècnica a Carcassonne per fer una bona Cassoulette.

El doblet ja està fet i el trio al caure... in a bit. Quines ganes de veure'ls acompanyat de gent que vindrà al concert de Barcelona i que no saben el que els hi espera...

The Imperial

Una ciutat ben curiosa Blackpool... No sé si em va agradar o no i si em va agradar se perque és. En arribar al aeroport vaig tenir el primer flash. Hi havia una sola cinta per recollir les maletes i tot l'aeroport estava en concordància a aquestes dimensions.

Sembla ser que Blackpoo era la ciutat de vacances on anàven els Mancuinians i Liverpudlians als anys seixata i setanta, i realment la ciutat ha quedat parada en aquella època, ara sembla que arriben els primers indicis d'una remodelació bastant important. La imatge que dóna ara mateix és de ciutat de comiats de solter.

Tot i això, estava disposat a disfrutar-la en la seva vessant més britànica i només arribar vaig buscar un pub CAMRA. El vaig trobar, però sense cerveses dignes, vaig acabar havent de beure John Smiths acompanyant un boníssim pastís de carn i veient una victòria de l'Aston Villa A Goodison Park i un grup de Rock'n'Roll en directe. El sopar al bar de l'hotel "Number 10", en referència al famós número de Downing St, seu del Primer Ministre. L'endemà vaig saber que per aquell bar havien passat tots els Primers Ministres Britànics dels darrers cent anys.

I resulta ser que aquest hotel, The Imperial, ara en mans de la cadena Barceló, havia estat el fortí dels polítics que lluitaven pel càrrec. En el bar es podien veure fotos i retalls de diaris que donen fe de la seva presència i, remarcats al darrera de la barra els noms de Churchill, Callaghan, Wilson o Thatcher i tota aquesta atmòsfera feia transportar-se a l'època d'una manera impressionant, i més en la companyia d'autèntics Sirs com en George, en Peter i en Ken...