The Modfather

Paul Weller és una d'aquells cantants que tota la vida has sentit parlar però que realment et penses que mai has sentit. Saps que era el cantant de The Jam i de The Style Council i no t'atreveixes a dir que no coneixes cap cançó d'ells, que ben bé tampoc és cert perque després vas al concert i t'en adones que en coneixes un munt...

El concert de Paul Weller a Barcelona va ser perfecte. Us he de dir que anava una mica acollonit perque el setlist era llarguíssim i només coneixia bé el darrer disc, que té cançons boníssimes i "tostons" antològics, i un recopilatori que em vaig comprar.

Doncs bé, la cosa va anar de rock'n'roll, però del de veritat. La nit va començar amb un clàssic "good evening Barcelona", em sembla que no va dir res més. Tha Changing Man, The Butterfly Collector, Shout to the top, acabant amb Town Called Malice.

Com us deia vaig anar al concert amb por, i més havent vist feia sis dies als Gallagher a Sheffield! però aquest era el motiu de interessar-me per ell. Fa uns anys en Noel va dir que l'únic grup que feia coses interessants al Regne Unit era Kasabian, Jo havia sentit alguna cosa i eren complicats, ara mateix és un dels meus grups "de capçalera". Temps abans també el gran del mancunians va dir que ell no es consideraria una persona gran fins que en Weller morís, li tenia massa respecte, una vegada més...Paraula de Deu.

Ladies and gentlemen, directly from the bar...Mr. Paul Weller, un Mod de cap a peus

I'm Outta Time

Sense dubte el millor que ha fet en Liam.

Normalment no intento traduïr les cançons que escolto però en aquest cas sabent que està dedicada a John Lennon, el seu ídol, ho vaig fer. Com l'anglès d'aquesta cançó és molt bàsic la traduia a mida que l'anava escoltant i llegint i us he de dir que em va posar la pell de gallina.

Curiosament sempre que l'escolto em ve al cap el meu gran amic, el José Mª, els que no el coneixeu no sabeu el que us perdeu, no trobareu mai millor persona i sobre tot millor amic. Gran defensor del Beatles. Vaig tenir l'honor de viure amb ell la seva primera, que no serà última, visita a The Cavern.

Per tot això: esta va por ti Kriki

Here's a song, it reminds me of when we were young
Looking back at al the things we've done
you gotta keep on keeping on.

Out the sea, it's the only place I honestly
Can get myself some piece of mine
You know is getting hard to fly.

If I'm to fall, Would you be there to applaud
or would you hide behind them all
Cause if I had to go, in my heart you grow
And there's where you belong

Cause I'm Outta Time

Good Evening Sheffield!

Paraules posteriors a Fuckin' in the Bushes i anteriors aRoc'n'Roll Star, cançó amb la que esperadament començaven gairebé dues hores d'emoció, abraçades i negociacions amb l'home de la cervesa perque no ens deixes secs.

El viatge va fregar la perfecció. Matinada important, quarts de cinc, per anar cap a l'aeroprt de Girona amb la facturació feta i l'única oblogació d'esmorzar i esperar que sortís l'avió. Els companys de viatge, insuperables, l'Alfredo de qui ja està tot dit, i el Miquel, inmens Miquel. Gràcies companys per fer-me viure aquest cap de setmana.

Després d'un entrepà ni bo ni dolent amb una pinta matinera i el cafè amb gotes agafem l'avió destí Doncaster, Robin Hood Apirport, té conyeta el nom, potser per això quan vam arribar no hi havia ni un "canari", de tota manera la combinació bus i tren va ser perfecta...i barata.

Arribada a Sheffield, ciutat molt recomanable, modernitzada i amb força pubs tradicionals, check-in als hotels respectius i comencem la ruta... The Museum, The Bath Hotel on vam conèixer El Mod i dinar a Fagans amb L'Estudiant, un paio anglès retirat a Sheffield que estudiava català. Pastís de carn i patates amb Ale local. Parada tècnica a l'hotel, passant pel bar, i seguim amb The Fat Cat, Kelham Island Tavern i Tha Harlequin. Taxi i al Sheffield Arena. Hot Dog, John Smtih i nervis.

Amb puntualitat anlglesa sona Fuckin' In The Bushes, i el Miquel, verge en aquests monstres, comença a veure el que li espera, una BANDA i dos tios molt pesats cantant dues hores. Després de tot el repertori que ja vaig comentar fa un parell de posts, amb la incorporació de I'm Outta Time, una de les seves millors cançons sona finalment el Blue Moon, simbol del City.

Tornada amb tramvia, on coneixem una gent que insisteix que anem de festa amb ells. Després de dues pintes més el cos ens demana anar a dormir.

L'endemà fem una passejada per la ciutat per fer unes compres, especialment música, i Tradicional Sunday Roast Beef al Old Queens' Head. Recollida de bosses a l'hotel i taxi al aeroport. Moment més crític. Heu vist mai un taxista que no sàpiga arribar a l'aeroport? Vam agafar l'avió "per l'estribo".

Pròxima parada Burdeos

...i poc més.

Quan vaig fer aquest blog només pensava escriure coses que féssin referència al Regne Unit, però finalment vaig deixar una porta obert amb aquest "...i poc més " per parlar d'alguna cosa excepcional que ho mereixés, doncs bé, ara ha arribat el moment.

Aquest fet estratosfèricament sensacional té un nom propi: "Art en Buff" i he tingut la sort de gaudir-lo de la mà d'un bon amic, en Jordi. Si no fós per ell probablement hauria continuat vivint sense conèixer una joia gastronòmica amb majúscules.

Al gra. Sota aquest nom s'amaga un espai gastronòmic, perque em nego a anomenar-lo restaurant, gestionat pel Carlos Piernas, referent absolut en els fumats i altres delícies a casa nostra. Per molts restaurants amb moltes estrelles que hagi pogut visitar, aquesta experiència supera de llarg qualsevol estrellat.

Arribem des de Barcelona amb una magnífica Vito i amb bona conversa, el cotxe es desvia de la carretera per entrar en un camí de sorra que porta a la finca del Carlos. El xofer ens explica que era un antic internat de religiosos mentre arriba a l'aparcament. Baixem, ens saluda en Jaume i ens dirigeix a una primera parada, a peu d'aparcament on en Cele ens va obrint ostres franceses "a volonte" acompanyades d'un Champagne Grande Reserve d'un petitíssim el.laborador (ja em perdonareu però no recordo el seu nom) Comencem forts!

La pròxima parada arriba de la mà d'en Carlos. Un platet amb cinc talls diferents d'un mateix llom de salmó (toro, ventresca, cua...) Impressionant el que pot variar el gust d'un mateix tall segons el greix. Això va acompanyat d'un fuet i una moixama de salmó que s'ha de menjar amb unes ametlles salades. Seguidament ens ofereix un tast del cap del peix, per ell on es troben els millors gustos, les kokotxes, les galtes i el naixement de l'aleta, per acabar amb una cullerada de l'aigua de bullir-lo. Per regar-ho una cervesa danesa entre Ale i Stout embotellada amb ampolla de Champagne i sense filtrar. Sense paraules. Apoteòsic. Una anxova del cantàbric ens dona pas a la següent parada.

Les primeres carxofes de la temporada fetes al moment al jardí amb brasa per en Miquel Angel. Les acompanyen un romesco i una vinagreta d'echalottes. Per beure un Cote du Ventoux rosat en ampolla magnum i...amb tap de rosca! Un vi sense pretensions però més que correcte. En Carlos ens explica que la carxofa mata tots els vins i aquest és el motiu d'aquest maridatge "senzill".

Quarta parada. Sobrasada. Dues peces de més tres quilos cada una. Les tastem amb unes llesques torrades al costat de les carxofes, sucades amb tomàquet i amb oli d'oliva. El vi que ara se'ns ofereix també serà el company de la propera parada, un pinot noir, genèric Bourgogne embotellat per Louis Jadot.

La següent estança és el forn, i quin forn. Clàssic forn de pedra que ens ofereix uns ceps del Pirineu cuits únicament amb una mica de vi blanc i una miqueta de "fondo". Per fer saltar les llàgrimes...

Ara ens toca la visita a "La Cuineta", on ens espera en Shiro, un noi japonés que sap del que parla i que ens mostra un sard "de tamanyo" que ens oferirà presentat de tres maneres diferents. Primer de tot un sashimi amb wasabi fet per ell i soja, la segona presentació és a la planxa i la darrera un brou fet amb el cap, amb bolets i ciboulette. Mitja hora que estarà molt de temps present al a meva memòria. Un Chardonnay també genèric, també borgonyés, també d'en Louis Jadot i també en ampolla magnum li dona el toc sublim.

I finalment entrem al menjador, on podem comptar tots els companys de viatge, deu privilegiats.
Ara és el torn d'el plat principal, un guisat de coll de be de Berga amb verduretes. Quants gustos reunits en un sol plat. Si no recordo malament el vi que acompanya és un Moulin Saint Georges, un Grand Cru de Saint Emilion, evidenment en ampolla magnum.

Després del plat principal ens dirigim al bufet de postres, Pa de pessic, crema catalana, pasta de full amb nata, caquis, ... i una altra copeta del Champagne inicial. Cafès i una mica de vidre, demano un Whisky i em "regalen" amb un Macallan de Gordon Mcphail del 1972. La traca final arriba a la terrassa amb un Gin & Tonic de Citadelle i Fevertree.

Em podria allargar més en els sentiments viscuts en cada un dels plats, però em sembla que l'article ja és prou llarg i no voldria fer-me pesat.

Bon profit

Fuckin' In the Bushes

S'està fent complicat però esperem que arribi, i que arribi bé. La data: l'11 d'octubre

Doncs si, estem fent tot el que es pot arribar a fer per tornar a veure com s'apaguen els llums i un munt de watts de potència deixen anar el acords de "Fuckin' in the Bushes", senyal inequívoca que venen gairebé dues hores d'èxtasi. Vull pensar que els pocs que podeu estar llegint això sabeu de què parlo, de la nova gira al Regne Unit d'ells, of course! La primera oprtunitat que se'ns presenta per tornar a veure'ls.

El lloc ha de ser Sheffiled, un dels dos concerts que coincideixen en dissabte, de moment condició indispensable. Ja arribarà el moment que vindran a Barcelona i haurem de fer un reclutament intenssiu de forces vives (José Mª, Quirós, Taps...)

Pel que fa al setlist que estan tocant als primers concerts de la nova gira, notable alt. El que més crida l'atenció és la caiguda d'un classic, "Live forever" i l'entrada, finalment, d'una obra mestre, el seu primer single "Supersonic".

Començament fortíssim amb "Rock'n Roll Star", "Lyla", "The Shock of the Lightning" (darrer single), "Cigarettes & Alcohol" i "The Meaning of Soul". Com deia aquell "Casi nada al aparato"!!

Després de "To be Where There's Life" que confeso només haver sentit pel Youtube, ve el repàs dels clàssics amb la incorporació de la novíssima"Ain't Got Nothing", o sigui, "Tha Masterplan", "Songbird", "Slide Away", "Morning Glory", "The Importance of Being Idle", "Wonderwall" (prescindible), "Supersonic" i "Don't look back in Anger" en acústic,

Els bisos: "Falling Down", "Champagne Supernova" i la Beattleliana "I'm the Walrus"

Esprem que els propers dies siguin definitoris i les entrades puguin arribar a les nostres mans d'una vegada. Comença el compte enrrera.

The Little Scotland

Nom amb el que es coneix a la regió de Cumbria, altrament dita The Lake District.

Veritablement si has estat a Escòcia, només trepitjar Cumbria t'adones que són molt i molt semblants, especialment perque el verd és el color de tot. Les muntanyes són verdes, les valls són verdes, els pobles són verds i la cervesa doncs no.

Varem trobar el que fa anys que estàvem buscant, i tot i que a vegades ens hi haviem acostat molt, penso que aquesta ha estat la definitiva. Un pub de mitjans del segle XVIII al mig de no res on hi podies menjar coses com guineu o perdiu a ple mes d'agost. Indescriptible. El temple en qüestió es diu "Blacksmiths Arms" i està al Broughton Mills.

Capítol apart mereix la visita a Sillfiled Farm, la granja de porcs i senglars del meu amic Peter Gott. Veient la passió amb la que viu la seva feina i com tracta als animals, que només estan tancats per parir i en l'alletament, entens la qualitat del seu producte. Un dels millors elaboradors de la Cumberland Sausage.

La guinda al viatge la va posar Kasabian, que va tenir el detall de tocar a Carlisle, la capital de Cumbria, el dia que la visitàvem i, no sense nervis ni peripècies, al final vam aconsseguir entrades pel Sands Center. Com sonàven!!

Tres dies i mig és massa poc temps per disfrutar d'una zona com aquesta, o sigui que entra directament al lloc més alt de futures visites a aquest meravellós pais.

I ara tornem-hi, a treballar i a preparar nous viatges a Terra Santa.

Operació Everton

John Lennon Airport, Cab, Staybridge Suites.

Albert Dock, The Bealtes Story Experience, Ye Cracke, Fly in the Loaf, The Philharmonic, Steak & Ale Pie, Angus Burger, Pride, Apple & Rhubarb Crumble, Chocolate Fudge, Roscoe Head, The Dispensary, Dale St, Mathew St, The Grapes, Dr. Duncan, Sultans Palace, Lamb Tikka Masala, Kingfisher, The Cavern.

Hannover St, Metquarter, Molton Brown, Victoria St, Queensway, St John's, Clayton Square, Hope St, The White Star, The Baltic Fleet, BBQ, Santa Barbara Tri-Tip, Beef Burger, Summer Ale, Chocolate and Praline Bananas and Pear, Ian, Scouse, Cab, John Lennon Airport.

Thank you scousers!

Dig Out Your Soul

Finalment ha arribat, el 6 d'octubre és el dia!

Després de tres anys d'espera el proper 6 d'octubre apareixerà el vuitè album d'estudi d'Oasis que portarà per títol "Dig Out Your Soul" (Desenterra la teva ànima) i que tindrà com a avançament el primer single "The Shock Of The Lighting" una setmana abans. Tot i això el 26 d'agost tenen fixat el primer concert, de la que esperem sigui una altra gira mundial, a Seattle, això vol dir que gràcies a les meravelles de la tècnica probablement l'endemà tinguem alguna cosa penjada al Youtube del nou disc. Molt em sembla que abans de començar la gira penjaran cançons a la seva web, no crec que deixin aquesta exclusiva mundial en mans dels aficionats i del Youtube...

El 4 de febrer del 2006 va ser la darrera vegada que els vem veure a Le Zenith deToulouse, en un concert memorable on al sentir els primers acords de "Turn Up The Sun", cançó triada per començar el concert després de la introductòria "Fuckin In The Bushes", ja em sentia trist perque sabia que trigaria molt en tornar-los a veure. Sempre vaig creure que en treure el recopilatori "Stop The Clocks" anunciarien la seva disolució com a banda. Ara la il.lusió, musicalment parlant, torna a les nostres vides.

Em quedo amb dues frases que resumeixen una mica el meu, el nostre sentiment vers la seva música. A una entrega de premis Richard Ashcroft, cantant de The Verve els va definir com "la banda que va canviar la meva vida". D'altra banda a la seva web vaig llegir una vegada, després d'un concert, un fan que els hi deia "Gràcies per existir".

Borough Market

Aquesta setmana el Mercat de la Boqueria ha estat present al Borough Market londinenc, mercats agermanats des de l'abril del 2006. Deu comerciants catalans s'han deplaçat fins la capital anglesa per fer una mostra de producte català de qualitat al Green Market, part dedicada als "ambulants" del Borough Market que només hi són divendres i dissabtes.

Per a mi el borough Market és la meva segona casa. Sempre s'ha dit que els anglesos tenen un caràcter molt seu i són extremadament antipàtics, idea que evidentment no comparteixo, però és que a més a més en el cas del mercat són gent que sempre m'han acollit com un més d'ells. Em spa greu però he de posar noms per tenir la conciència tranquila, des de la cúpula directiva del mercat, els Trustees del Borough Market (George, Camilla) als comerciants (Peter, Ian, Jan, Jason, James, Alistair, Len, Olivier ...) fins els treballadors del mercat (Chris, Brian, Louise, Juliet ...) Des d'aquí, i encara que sé que ells mai no ho llegiran els hi vull donar les gràcies per fer-me sentir, com deia la Mari Pau, "Com a casa".

El Borough Market està situat al districte de Southwark, just per sota del London Bridge, de fet la millor parada de metro per anar-hi és "London Bridge" que et deixa davant mateix. Él mercat només obre ofcialment divendres i dissabte, parò cada vegada més comerciants estan començant a obrir més dies, fins i tot alguns ja obren tota la setmana.

En el Borough hi podeu trobar els famosos "pies" de carn, salsitxes de Cumberland, bons formatges, carn de "beef" o productes espanyols de la mà de Brindisa, que a més tenen un bar de tapes excelents.

No puc acabar sense fer referència especial als meus tres amics del Borough Market, en George, un gentleman que es vesteix pels peus; en Peter, un home que només viu per la idea del mercat i que busca fer dels porcs i senglars de la seva granja un producte d'excel.lència i la Thomasina, a qui la Boqueria li deu molt més del que es pensa.

Mr. Laurence Stephen Lowry

Si us he de dir la veritat estic molt poc posat en les arts pictòriques, no coneixo gaire més que els noms que per un motiu o altre coneixem tots. Si bé és veritat que hi ha quadres que he pogut veure en viu que m'han impressionat, com els paisatges de Canaletto del Gran Canal de Venècia, el pa dins la panera de Dalí, algun quadre de Van Gogh i poca cosa més.

Ara bé, després de la meva visita al museu Lowry de Manchester he de dir que vaig quedar atrapat i fascinat per les pintures d'aquest bon home, que com vaig anar sabent, i com la majoria dels pintors que han esdevingut mites, estaba mig sonat.

Lowry va saber reflectir com ningú el Manchester industrial de principis del segle XX, una imatge molt similar a la que seria el barri barceloní del Poble Nou, altrament anomenat el Manchester català. Imagino que per edat ningú que pugui llegir aquesta entrada pot recordar aquests paisatges industrials, però veient les pintures d'en Lowry ens en podem fer una idea molt, molt real.

Tot i que el gruix del'obra reflecteix aquestes imatges de ciutat, trobem també un doble sentit a la seva trajectòria, veiem imatges alegres i tot seguit quadres totalment depriments, inclús en algun cas esperpèntics com "The Funeral Party", això si, sempre amb aquests cels tapats i fons grisosos, fins i tot el retrat de la seva musa, que mai ningú va conèixer i que podria no haver existit mai "The Portrait of Ann", té aquest tons tan mancunians.

Si hagués de triar el meus escollits dins de la seva obra probablement serien "Industrial Landscape", pel que representa, "Market Scene" que ens mostra el mercat de carrer de qualsevol localitat del Nord d'Anglaterra i "Going to the Match" inicialment anomenat "Football Ground", perque reflecteix de manera hiperealista els camps anglesos dels anys 30 (parlo per veu de futbolistes anglesos que van voler comprar aquest quadre per l'Associació de Futbolistes Professionals, tot i que es pot veure al Lowry). Precisament aquest darrer és el que he triat com a capçalera del blog.

Us he de dir que vaig conèixer la existència d'en Lowry gràcies a Oasis, una vegada més, ja que el seu video de The Masterplan és una recreació de la seva pintura. Els germans Gallagher van creure que introduint l'estil del pintor en un del seus treballs faria arribar a molta més gent el coneixement de la persona i l'obra de Lowry, i vaja si ho van aconseguir!

Si teniu l'oportunitat de visitar Manchester us recomano de manera especial que us acosteu als molls de Salford (15 minuts de tramvia i 10 minuts caminant per la part més bonica de la ciuat) i disfruteu del realisme i la bojeria d'aquest geni.

The Baltic Fleet

Quan sento aquest nom tinc uns desitjos irrefrenables d'aixecar-me en sentiment de respecte. Hi ha molts motius pel que aquesta Santa casa em desperta admiració. La meva primera visita va ser definitiva, no puc anar a Liverpool sense desplaçar-me a Wapping demanar una (mai una) Summer Ale i un Scouse.

Com haureu comprobat estic parlant d'un Pub amb majúscules, d'un temple de la cervesa i del sentiment anglès d'una Public House. Dirigit magníficament bé per gent jove que té en les seves prioritats una bona cervesa i una bona conversa, res de música ni esports, el Pub és el lloc on la gent va a relacionar-se".

Si teniu l'oportunitat no deixeu de visitar-lo i disfrutar d'una magnífica cervesa (Wapping beers) que ha guanyat moltíssims premis i el que és més autèntic, feta un parell de metres per sota d'on esteu en el moment de beure-la.

Chiswick

Tothom necessita una vàlvula d'escapament, fins aquí tots estariem d'acord. La cosa és saber trobar-la, aquella petita cosa que ens fa alliberar les tensions acumulades durant la setmana i ens fa dormir millor, o més cansats.

Hi ha qui va a fer esport, qui es passa les nits dels caps de setmana ballant, qui esquia i en el meu, el nostre cas, aquesta teràpia consisteix en anar a tocar, evidentment música anglesa. No sé si mai ho heu experimentat però el primer dia que toques amb algú sents una necessitat imperiosa de posar-hi un nom , al grup. En el nostre cas no va costar gaire, un preciós barri al sudest londinenc anomenat Chiswick. A més és el barri on està ubicada l'única "brewery" de cervesa anglesa a la capital, m'estic referint a Fuller's que a casa nostra comercialitza, d'un parell d'anys ençà, una Ale anomenada "London Pride". Magnífic nom per la millor Ale britànica que podem beure a Barcelona.

Tornant a Chiswick, la banda, hauriem d'aclarir que només som dues persones: un sensacional bateria , l'Alfredo i Jo mateix que faig el que puc amb la guitarra. També tenim el suport ocasional de la Sandra, la Bego i el Francesc, com canvia el so quan som més gent...

Pel que fa al repertori principalmentment Oasis (ja veureu com són un referent en aquest blog, per alguna cosa és la millor banda del món), The Who, Kasabian, Arctic Monkeys o Sex Pistols. Estríctament britànic. Potser algun dia, quan ho fem millor i tinguem un baixista i un frontman penjarem algun vídeo, de moment ens limitem a passar-ho bé.

Declaració de principis

Poques coses em poden interessar més que el Regne Unit i tot el que pugui tenir a veure amb ell. M'agrada el futbol anglès, m'agraden el Pubs, m'agrada la música anglosaxona, m'agrada la Creu de Sant Jordi, m'agrada l'Union Jack i m'agrada la Real Ale... L'unica cosa que pretenc és deixar constància de les meves experiències viscudes en relació amb aquella santa terra. Intentaré fer recomanacions de llocs on he estat, d'equips anglesos, de música anglesa i demés coses que puguin anar relacionades.

Així doncs, benvinguts al meu sentiment britànic